Del menys important al més important. Del més important al menys important. Què és més important i que és menys important? Què és important. El més important és l'ordit i la trama del viu transcurs de diverses vides, volgudes i arribades a ser estimades. Mai poden ser masses. I dins d'aquest teixit sobresurten -s'han de fer- llaços inextingibles.
Un llaç sempre consta de la fortalesa d'un nus i del bell guariment en que consisteixen les seves formes. I cal que aquest teixit vital sigui extens, el més possible, en totes les seves dimension, especialment en la de la profunditat (tan vilment menyspreada).
Per això ens resulta -o ens hauria de resultar- tan estrany que vulguem anar, en aquest aspecte tan vital, tan apedaçats. Dins d'això tot és important. Fora d'això res n'és.
DINS D'AIXÒ
Una barreja de més i de menys. Tot important. És vida viscuda i per tant, estant vius, encara és vida ara. Entre amics. Abans de la mitjanit i fins ben entrada la matinada.
Sense cap mena d'ordre preestablert. Tot segons l'emergent i improvisat ordre -per dir-ne alguna cosa- de la conversa. Segons la llei anarquista de l'espontaneïtat. Tot tal com brolla el so del que brolla quan tot sona.
... una truita a la francesa i al damunt tires de bona sobrassada... (una de les meves filles era amiga d'unes noies de Mallorca), aquelles tires que amb la calor és mig desfà i escampa el seu gust arreu de l'entrepà; que bo!!!
I els entrepans del Boada!! Entrepans de xoriço al brandi! Uau!! Els feia així: rajolí de conyac al pa i al pa; passada per la planxa, calenta que sortia fum; uns instants pans contra planxa, calents, i presentació del xoriç al pa; pitjava amb els dits la partició longitudinal dels pans (l'hòstia, tu!!), una estona i... mmmm a jalà a mossegades.
Allí al Bar Boada (Tasca-man, en antres temps, de festa major, en que en una formigonera preparava els còctels de San Magí)... allí, deia, perdies el temps; les presses fora, ell anar fent; a la merda les presses. Perdies el temps, és a dir que havies de guanyar un trosset d'eternitat. I així era. Passàvem per allí després d'assajar allà a la floristeria (Carrion) camí del cementiri. Hi passàvem algunes vegades pel Bar Boada... i algunes estones, a duro l'estona!; allí, retrocedint encare més en el temps, escoltàvem les primeres musiques (per exemple Nit de llampecs de "Los Relàmpagos").
0 comentaris:
Publica un comentari