Uns assassinats tenen més qualitat que altres? L'assassinat d'una dona a mans del seu assassí sentimental té distinta qualitat que no pas l'assassinat, per exemple d'un senegalès a mans del seu veí assassí? La quantitat fa la qualitat, si més no en aquests escabrosos assumptes?
Vegi jo, referint-me als últims fets macabres. Dues ètnies veïnes conviuen en un mateix barri deixat de la mà del deus institucionals; apalancats en el poder, malgrat successions i alternances. En un mateix lapsus de temps tres assassinats de dones a mans dels seus respectius assassins sentimentals (tan presumptament una cosa, assassins; com l'altra, sentimentals; però si hi ha assassinat hi ha d'haver assassí; escolta tu, sigui qui sigui).
Considerem les reaccions en el barri al·ludit. La de les dues ètnies. Apliquen, ambdues parts, la navalla d'Ockham (paio, cuentameo dotro palo: sí, que habeis cortao por lo sano; que heu tirat pel dret). Si l'assassinat s'explica per la causa d'un assassí i l'efecte desgraciat d'un assassinat; perquè complicar-ho amb referències a actituds racistes. Fa possible aquest punt de vista el fet general, segons diuen els dos grups al·ludits, del correcte veïnatge entre les dues comunitats veïnes. Altra cosa és la convivència positiva. Però deu n'hi do si hi ha veïnatge. Tant de bo fora, aquella convivència positiva i tan difícil d'aconseguir (fins i tot entre alguns veïns d'una mateixa escala marca "alt standing"). Anem a per més reaccions. Es mostra el barri degradat. Es comenta en dues o tres ocasions l'abandonament per part de les institucions d'aquest barri. Una veïna expressa alguna millora portada a terme pels mateixos veïns i l'esperança d'anar a millor.
Trobo interessant de tot això que el luctuós fet no quedi estancat en si mateix. No quedi, diguem, ofegat en el toll de la sang assassina. Tampoc se surt per la tangent evasiva, per ser tan genèric l'intent d'explicació, del racisme. Considerant els fets i les reaccions posteriors a l'acte es veu com una mena de possible repartiment de responsabilitats; que assumides entre tots, la que correspongui, milloraria la convivència. La reacció de les dues comunitats sembla que hagi frenat o evitat possibles enfrontaments viscerals (un clàssic humà). La declaració d'una dona esperançada en anar millorant el barri. Les declaracions d'altres veïns denunciant l'abandonament institucional respecte al barri i les seves necessitats. Tot un plegat de responsabilitats i una irresponsabilitat: la dels representants de les institucions que haurien de governar en assumptes en què no ho fan. N'hi deu haver més d'irresponsabilitats, però questa és la que surt; i és de la major importància.
I una conclusió: si la convivència positiva millora, els fets luctuosos hauran de disminuir. Existeix la prevenció i els seus potser inadvertits resultats, però positius malgrat la manca de contrast? (el que va bé té poca consideració, normalment); o certes situacions degradades estan marcades pel destí? (la moda d'ara és el destí genètic).
Per què aquestes coses no es poden pensar així: quan hi ha tan d'una cosa humana, tot ha de quedar explicat per la maldat o el no se què individual?; o potser hi ha altres, diguem-ne, coadjuvants o provocants o desencadenants? Ens hem tornat a erigir en deus separadors del bé i del mal? Naturalment que aquesta manera de considerar no excusa la responsabilitat individual. Però que està passant? Què ens està passant?
La responsabilitat té, ha de tenir, un repartiment equitatiu o és sobrecàrrega d'uns... fins el desànim. La responsabilitat es retroalimenta com una xarxa de corrents soterrànies... em sembla. Uns l'obstrueixen i part substancial del fons es degrada o queda degradat. El repartiment del poder també és equitatiu i sovint qui més en té pitjor l'utilitza, fins corrompre'l fins a nivells inimaginables... si ho deixem tot a la imaginació. Ja fa temps que ensumem la seva putrefacció. El poder no corromp, al poder se'l corromp.
0 comentaris:
Publica un comentari