MÉS DISTINCIÓ I MENYS DISTINGITS.

Et preguntaràs perquè serveix analitzar una paraula en el seus components de prefix, sufix... Et preguntaràs perquè has de reconèixer l'arrel d'una família de paraules i a tota la seva família. Potser sentiràs a altres -adults-, i a tu mateixa aquest qüestionament: per a què et servirà a tu, això, a la vida.  

Jo t'oferiré la meva resposta. La que a mi em sembla convincent. Aquella que a mi m'ha deixat convençut. La que junt amb la resposta m'ha vençut, havent guanyat la raó que acull la persona sense discriminar-hi parts d'ella. Havent vençut jo, sense exclusions i també la raó que m'inclou.  (No pas la que exclou parts de mi)

Permeta'm desviar una mica la teva perspectiva. Útil? Deus pensar que tot és i ha de ser útil. Que en saber una cosa, aquesta t'ha de servir immediatament per a alguna altra cosa ara mateix. 

En distingir les parts d'una paraula poses en funcionament quelcom teu. Pense en la importància de les coses i no tant en la seva utilitat. No!, millor pensa, en el que és important. 

Tu, ets important. Deixem per una estona totes les coses. Deixem-les de banda. Tinga't present a tu. I tu no ets una cosa. En  distingir les parts d'una paraula tu practiques i desenvolupes la capacitat, teva, de distingir. I de distingir les parts de tota una paraula. Desenvolupes la teva capacitat de distingir les parts detingudament per a poder-les considerar per separat; per veure-hi tu el més clar possible. 

M'és igual que ho facis amb una paraula, amb un paisatge, amb el campanar d'una església; a la matèria de medi o de religió o de matemàtiques o de llengua. Tan se val. 

El que NO tan se val, ets tu; que en desenvolupar la teva capacitat i habilitat per a veure-hi el més clar possible podràs triar allò que més sentis que tu t'estimes. Podràs dir -i esperem que triar- millor: això vull, això no vull; això fa per a mi, això altra noto que no.  Distingint el que tu realment vols, del que els demés volen.

L'important no és la paraula o el càlcul. L'important ets tu i allò que, amb el que desenvolupis de tu, aniràs triant al llarg, i espero que a l'ampla de la teva vida. No són la immediatesa de les coses. No són la utilitat de les coses. Són les prolongacions o distincions que tu puguis o vulguis donar-lis i donar-te. És la teva prolongació,  l'important. I el teu oportú NO. 

Es la teva inutilitzable dignitat la que donarà la utilitat a les coses. Tot el que puguis aprendre i desenvolupar és una oportunitat per al teu desplegament que ha de tenir ocasions en les coses per anar sent tu. Abans tu que les coses i els seu usos immediats trincu-trancu.

(El pragmatisme és tal, que no veiem més enllà dels nostres nassos. Millor veure-hi una mica més enllà... que vol dir considerar-me a mi mateix. És a dir, ser considerat.)