Referia en el post anterior els límits del meu jardí. Els límits vistos des del seu interior. Des del meu interior, vaja.
No és privat i des d'aquest punt de vista no s'ha de confondre amb la intimitat. La intimitat és l'espicailíssim àmbit de la meva personalitat. És en el meu jardí, però, que vull pensar i allò que vull esmentar.
No és privat; però té un contorn on està inscrit el dret d'admissió. Tampoc és públic. Tampoc s'ha de repetir la història, en el meu jardí, del corrupte que ha fet del públic una cova d'usurpadors i ara diuen que, el públic, és l'entrebanc pel ben estar i fan per amagar tota mena de corrupció -és a dir l'entrebanc per excel·lència- que tot ho va corrompent.
Res que l'aixafi o el faci malbé hi haurà d'entrar. És un dret que he d'exercir amb cura.
Podré oferir allò malmès? Sí, però malmès. L'entrega d'allò sacrificat, és una entrega? Allò malmès és el sacrificat, l'entrega de quelcom mancat de vida. Això, l'executor de sacrificis, no ha de caminar pel meu jardí. Ell trobarà el que busca en el ramat que ha estimat ser ramat en les seves granges. Tampoc ningú que porti l'ànim abusiu, ha de entrar...
0 comentaris:
Publica un comentari