Ja he remogut en el post anterior una mica el terra del meu jardí. Calia per a oxigenar-lo. Conté l'humus comú del llenguatge, que és del que està feta, substancialment, la nostra humanitat. Del llenguatge de la paraula. Llenguatge no de senyals. De signes especials, sí; que la meva capacitat, com la de qualsevol, els fa metàfora que rellisca sobre les coses i les no-coses.
Què vull metaforitzar amb l'expressió "el meu jardí"? Vull dir el bo i millor de mi mateix. Però en quin sentit? En el sentit dels sentits. Jo no sóc el bo i millor de mi mateix. Tampoc sóc el contrari. Però el treball en i amb el temps ple de vicissituds latents i manifestes ha d'haver anat fent un racó enjardinat en el que es pugui collir una fruita dolça i nutritiva. Les dues coses, dolça i nutritiva.
La cullo, d'entre les bones, la millor. I aquesta, la millor, ja tastada per mi del mateix arbre, l'hauria de poder compartir, donar.
Té, no solament un mos, si no tota la peça sencera. Millor, tria-la tu mateix. No et vull entregar l'amargor encaramel·lat de cap sacrifici, et vull donar el fruit de perllongat cultiu. El que jo primer he tastat com a bo; després d'adobar el terra amb el compost de les meves contradiccions i desorientacions i errors; sobretot errors.
0 comentaris:
Publica un comentari