Recordava, ahir per la nit, haver llegit el Càndid de Voltaire. Tenir la cura del propi jardí, era el que concretament em va venir a la memòria. Potser aquest jardí, el propi d'un, és l'únic millor món possible. L'únic món possible de cadascú. (Hi pensaré).
No tothom pot tenir el seu propi jardí, però. I alguns el tenen, però sense el metafòric sentit en què convendria tenir-lo; ja que d'una metàfora es tracte el meu record d'aquella lectura. I no és que per ser una metàfora tingui un sentit, aquest jardí, inferior de realitat que qualsevol altra realitat. No.
N'hi ha, vist des d'un altra punt de vista, que tenen palaus enjardinats que ni veuen els seus contorns i que els seus propietaris imaginen situats més enllà de l'horitzó. Però no metaforitzen, tenen l'adhesiu incrustat d'una sola imatge: l'ídol MÉS I CAP ALTRA COSA MÉS. Els que tal tenen, podria ser que no tinguessin el seu propi jardí.
Siguem realistes i reconeguem sens dubta la nostra capacitat de crear metàfores. No cal ser poeta, ni literats en general. La capacitat de fer que una cosa en representi una altra i aquesta altra en pugui representar una tercera i així de manera, en principi il·limitada; aquesta capacitat -deia- és la que millor s'adiu a la nostra naturalesa. Que una cosa sonora, una paraula vocalitzada per exemple, ens representi allò que amb aquesta paraula volem dir, és a dir una altra cosa que els seus sons, és allò més característic de nosaltres, que parlem, que utilitzem el llenguatge.
Que utilitzem la paraula no solament per a dir, sinó per a dir-nos, per a entendre'ns; per a fer-nos entendre, per a fer-nos més a base d'enteniment que no pas de confusió... que és l'altra possibilitat del nostre ús de les paraules: la confusió. I fer-nos confosos, és l'altra vessant.
Vet aquí, en el reflex de les paraules, en aquest mirall del llenguatge, la substancial i substanciosa ambivalència nostra... que escampem arreu, no solament en les paraules que utilitzem, sinó que arreu. El ganivet serveix per a tallar el pa que vull compartir; però també serveix per a assassinar encegat d'odi. Si fórem un pur programa informàtic, absents els sentiments, l'ambivalència, la nostra, ja no la tindríem. La nostra ambivalència no consisteix en tenir o no tenir (1,0). Si no en tenir una cosa i l'altra. Tenim, alhora odi i amor; tenim enveja i alhora generositat; alegria i tristor. No pas en la mateixa proporció i sempre igual o en tot moment en la mateixa intensitat. Potser una cosa pot solapar l'altra. La realització d'aliatges és quasi infinita. Però la nostra composició és tal, d'una o altra manera.
No estem pas fets d'una peça -ni tan sols estem fets a peces-, però fem-ho senzill: som fets de valències contraposades -de contrasentits- i part de la nostra existència consisteix en posar-les en certa harmonia. En certs acords (així que la nostra existència té quelcom de musical, sense caler que siguem músics). Difícil. Força difícil.
No heu sentit mai questa expressió dels doctrinaris? Les coses són com són i no poden pas ser d'altra manera!! Les coses són el que són i deixa't d'hòsties Vet aquí els que pretenen ser d'una peça i volen, com a fonamentalistes que són, que tots siguem d'una sola peça. I a més a més de la seva peça. Però a l'altre extrem del sentit, en el seu contrasentit, podem estar al·lucinant, sense ni tan sols tocar de puntetes a terra. Què les coses són com dic jo i prou, diríem, o més aviat sentiríem -que potser diríem el contrari del que sentiríem- situats en aquest altre extrem en major o menor grau.
0 comentaris:
Publica un comentari