Doncs sí, radical -la crítica- en aquest sentit, en el sentit d'una sèrie de posts que son branques d'un arbre que vull que arreli en el meu jardí. I res més.
M'he entretingut en la branca, dorada, dels valors, mentre queia la fulla breu del títol. I és que els valors són el magma mai pur, és a dir humà, abans que adoptin una forma o altra, o siguin, també, farcits amb un contingut o un altre.
Molts deuen ser els motllos que constrenyen els valors, el d'ara s'anomena capitalisme ferotge amb forat que comporta gran patiment a moltes persones. Hi ha, en curs, més d'una crisi. Si les crisis no són tractades de manera adequada poden solidificar en greus conseqüències, sempre i finalment personals. Entre totes formen un aliatge, doncs no passen desapercebudes; passen afectant en profunditat i en molts casos de manera tràgica les persones, i poden deixar greus seqüeles.
És una badoqueria considerar-les de manera real com si fossin compartiments estancs -que algunes no afecten o són de menor importància-; o, al contrari, tan comunicades entre sí que solucionant una crisi de retruc, màgicament, en quedarà resolta una altra, com fitxes de dòmino de xou commemoratiu.
Notem de diverses maneres més l'econòmica perquè també a l'economia material és que conferim la condensació de tot valor. Conté, aquesta, una sobrevaloració en detriment de la resta possible de valors.
El tronc de les branques és l'insubstituïble -però molt enganyable i ocultable- desig de desenvolupament humà que cadascú comporta com a possibilitat i esperança. La frustració del més ampli desenvolupament -relatiu a cada persona- explica en bona mesura la violència que en qualsevol moment està per desencadenar i de fet esclata en moltes ocasions.
Aquest tronc, doblegat per tantes crisis que cursen, florirà per l'educació en un amplíssim sentit de la paraula i pels nutrients del treball.
Educació i treball (que ara ja se'n diu ocupació i gràcies, tot molt flexible): vet aquí els nervis amb l'al·luminosi de la biga multi-crisi.
M'he entretingut en la branca, dorada, dels valors, mentre queia la fulla breu del títol. I és que els valors són el magma mai pur, és a dir humà, abans que adoptin una forma o altra, o siguin, també, farcits amb un contingut o un altre.
Molts deuen ser els motllos que constrenyen els valors, el d'ara s'anomena capitalisme ferotge amb forat que comporta gran patiment a moltes persones. Hi ha, en curs, més d'una crisi. Si les crisis no són tractades de manera adequada poden solidificar en greus conseqüències, sempre i finalment personals. Entre totes formen un aliatge, doncs no passen desapercebudes; passen afectant en profunditat i en molts casos de manera tràgica les persones, i poden deixar greus seqüeles.
És una badoqueria considerar-les de manera real com si fossin compartiments estancs -que algunes no afecten o són de menor importància-; o, al contrari, tan comunicades entre sí que solucionant una crisi de retruc, màgicament, en quedarà resolta una altra, com fitxes de dòmino de xou commemoratiu.
Notem de diverses maneres més l'econòmica perquè també a l'economia material és que conferim la condensació de tot valor. Conté, aquesta, una sobrevaloració en detriment de la resta possible de valors.
El tronc de les branques és l'insubstituïble -però molt enganyable i ocultable- desig de desenvolupament humà que cadascú comporta com a possibilitat i esperança. La frustració del més ampli desenvolupament -relatiu a cada persona- explica en bona mesura la violència que en qualsevol moment està per desencadenar i de fet esclata en moltes ocasions.
Aquest tronc, doblegat per tantes crisis que cursen, florirà per l'educació en un amplíssim sentit de la paraula i pels nutrients del treball.
Educació i treball (que ara ja se'n diu ocupació i gràcies, tot molt flexible): vet aquí els nervis amb l'al·luminosi de la biga multi-crisi.
Una musicassa impressionant, de John Scofiel i grup:
2 comentaris:
Com sempre absolutament d'acord amb tu, una exposició brillant. Gràcies mestre!
Ets descaradament ocurrent :)
gràcies maco per tenir sempre unes paraules per mi, encara que no sovintegi,un peto.
Lucia
Publica un comentari