La pregunta és de la Zel: "vols dir que l'estupidesa té cura?" El desig és de la Marta: "no ens podem permetre quedar quiets davant una estupidesa que ens destrueix".
Posaria la mà al foc, i quedaria intacte, afirmant que aquella pregunta i aquest desig no són excloents, en les persones que escriuen una i altra cosa. És a dir que segurament que la pregunta de la Zel també la formularia la Marta; en aquest termes, posem per cas: l'estupidesa, vols dir que té cura, si s'hi segueix combregant? Pregunta retòrica, que potser també ho era la de la Zel. I, per altra banda, qui podria dir que la Zel no té, també, l'anhel clar de fugir el més possible de l'estupidesa?... que és una forma, la de girar cua i caminar altres camins, de no quedar quiets davant l'estupidesa; de fer bàsicament el possible per no combregar-hi.
Suggereixo considerar, primer, tres proposicions. Una: la Gran Estupidesa, sembla que no tingui remei. Dos: el remei de qualsevol cosa sempre n'és, en principi, una altra (una obvietat). Tres, Tothom (que aquí vol dir estrictament cadascú) ha estat i estarà estúpid en alguna o altra ocasió. Aquesta seria la petita estupidesa, que en termes relatius pot arribar a ser gran (aquelles grans fotudes de pota, que tots en tenim una col·lecció; alguna d'aquestes fotudes de pota, tenen el seu origen en l'estupidesa, altres pertanyen a la nostra entranyable humanitat). Aquesta, la petita estupidesa, podria tenir remei.
Posaria la mà al foc, i quedaria intacte, afirmant que aquella pregunta i aquest desig no són excloents, en les persones que escriuen una i altra cosa. És a dir que segurament que la pregunta de la Zel també la formularia la Marta; en aquest termes, posem per cas: l'estupidesa, vols dir que té cura, si s'hi segueix combregant? Pregunta retòrica, que potser també ho era la de la Zel. I, per altra banda, qui podria dir que la Zel no té, també, l'anhel clar de fugir el més possible de l'estupidesa?... que és una forma, la de girar cua i caminar altres camins, de no quedar quiets davant l'estupidesa; de fer bàsicament el possible per no combregar-hi.
Suggereixo considerar, primer, tres proposicions. Una: la Gran Estupidesa, sembla que no tingui remei. Dos: el remei de qualsevol cosa sempre n'és, en principi, una altra (una obvietat). Tres, Tothom (que aquí vol dir estrictament cadascú) ha estat i estarà estúpid en alguna o altra ocasió. Aquesta seria la petita estupidesa, que en termes relatius pot arribar a ser gran (aquelles grans fotudes de pota, que tots en tenim una col·lecció; alguna d'aquestes fotudes de pota, tenen el seu origen en l'estupidesa, altres pertanyen a la nostra entranyable humanitat). Aquesta, la petita estupidesa, podria tenir remei.
2 comentaris:
La petita estupidesa, estic completament d'acord amb tu, segur que té remei. Però la gran estupidesa, potser és un anhel, però ni que sigui per la màxima científica de la Teoria de l'Evolució tanbé hauria de tenir-ne. Hem de saber lligar la supervivència a la inteligència, mentre el lliguem a la força portarem l'estupidesa als gens. Espero que la mutació, fet completament al.leatori i natural, que mai ningú sap quan es donarà no trigui gaire a obrir-nos els ulls o més ben dit la ment.
M'afegeixo al desig abans que tot sigui irreversible o que el preu per a que ho sigui hagi de ser estúpidament alt.
Publica un comentari