Proposo un trajecte que descobreixi, una mica, l'abast expressiu i interpretatiu (en tot cas sentit i emocionant) d'aquest músic: Ricard Bona. Començaré per tres vídeos als que seguiran, sense imatge, els sons de diferents temes musicals. Temes que aniré penjant, si tot va bé, en aquest mateix post.
Voltants de les set. Tendre encara, el Sol. L'escullera no n'era pas, per a les aigües de la mar. Era per a la llum que recollia a la vora, molt a la vora, platejada. L'aigua, per a no renunciar-se és movia amb la seva certa i continguda llibertat, lleugerament mol·lecular, sense quasi gosar interrompre el silenci de les roques. Avui l'escullera ha perdut la seva raó, de ser, per transformar-se, per un instant, en un fragment d'aliança per a l'aigües de sal i el color blau polit de llum, per una banda; i el treball, potser una mica aturat dels portuaris i les seves màquines per una altra.
Voltants de les set. Al cel, complicitat d'un sol núvol i el sol. A la terra, per l'escullera feta sendera, un altre Sol, també en termes de complicitat: el d'una parella de joves, bells, que , ben segur, havien estirat al màxim les hores motllurant-les a cap servei, a cap producte útil. Descapitalitzats caminaven com qui porta un missatge verge. Un missatge nou, tot i ésser el de sempre. Un missatge d'entre ells mateixos. Segur que un missatge dels seus propis cossos. El del goig de sentir-se més aprofundits que les aigües onades d'on, amarats, havien sortit. Ho deien els seus rostres que de cap manera encertaven a considerar la matèria -com a tal- de les seves mirades, perquè s'interposaven en un vassal de goig, les seves mirades.
2 comentaris:
Està bé la cançó.
Ui, sobre tot el Bobby McFerrin em té el cor robat...
Segons quan, en elguns dies i moments, un sembla que està inexorablement unit a la natura. i és bonic...i colpidor!
Publica un comentari