Hi ha certes "verificacions" que mentre es van dient denoten certa mala consciència. Acostumen a lluir, aquesta mena de proves, com a confirmacions que donen més la sensació d'encalmar cert mal estar (que mig sura sense acabar mai de treure el cap); denoten més això que no pas ser, les tals proves, la bastida gràcies a la qual és poden construir arguments lleugers i consistents com a aus (somio que poden existir).
Les tals afirmacions, que pretenen ser empíriques, són llocs comuns i normalment es troben al voltant de dos grans manats de fets: les guerres i les al·licinants fites humanes acomplides.
Normalment l'argument va poc més o menys així: de les guerres finalment se'n deriven grans beneficis per a la humanitat, tots aquells esforços tècnics, logístics, científics... desenvolupats per a finalitats bèl·liques, serveixen ara al benestar de la societat: ens posem morenets amb raigs lasser (bé, uva), tenim microones, ordinadors potents (hiperpotents), mòbils, gepeeses.... i molts.
Però vet aquí la gran patinada. Això ho tenim gràcies a aquelles missions de terror i mort; desolació i desesperació, odi, que com el marro en mig de la quietud d'entreguerres descendeix, llisca com quitrà vers el fons; i allí queda fins la pròxima remoguda.
Aquest dies s'han sentit "argumentacions" semblants al voltant de les petjades de l'home a la lluna. Grans beneficis per a la humanitat, al cap de quaranta anys, se'n deriven dels preparatius i realització d'aquella gesta; també, d'aplicació sanitària i mèdica, per exemple, clar.
Dit formalment: gràcies a A, llavors B. Sí, és allò de si A, llavors B. Si em llenço a l'aigua llavors em mullo. Només puc mullar-me si em llenço a l'aigua? No, pot ploure, em poso sota la pluja i també em mullaré; la veïna, fins el monyo de sentir la meva música de jazz, em tira una gerra plena d'aigua quan passo pel pati veïnal, quedo xop, etc, etc.
Si hi ha guerra i enormes despeses espacials, llavors hi haurà grans beneficis i progrés per a la humanitat. N'hi pot haver d'altra manera? Aprofitant que la Terra dona voltes, farem ingràvida la truita i la veurem girada sense moure'ns del lloc comú (la Terra).
Són els càlculs de Newton els que han permès l'allunatge, aquella nova -vinguda tímidament de lluny-concepció del sistema de forces que mantenen l'equilibri planetari; cosa que per a no pocs d'aquell moment resultava increïble. En la relativa pau del College, pati amunt pati avall, escales amunt, sota un exclamatiu i eufòric Eureka de tantes voltes que donà el cap i EN CERTA PAU, és que va ser possible el càlcul i la raó i el benefici futur no llunyà del desenvolupament de les mentalitats.
No sé si més, però en pau, un i tots, ens desenvolupem millor.
Caldria aprofondir-la per diliur al màxim possible el marro soterrat i que ens fa gravitar vers la merda.




4 comentaris:
Una molt bona reflexió, Joan.
He de dir que he vingut encuriosida perquè del títol del teu post he confós "argúcies" amb "arbúcies" :) coses de l'edat o de la pressa, que també pot ser.
Trini a mi m'ha passat el mateix que a tu i he hagut de tornar a llegir el títol. Estic completament d'acord amb tu en que hi d'haver una manera de conviure tot en pau i en aquest planeta. Potser la clau seria desempellegar-nos d'una certa, més aviat gran, dosis d'egoïsme i aprendre a saber renúnciar a coses massa superflues sense tenir la sensació que s'acaba el món.
Comparteixo amb tu, plenament, aquesta reflexió.
Tots plegats, potser hauríem de tocar més de peus a terra.
;)
Primer, Trini i Marta, gràcies pels vostres comentaris;segon, descarto, Trini, les presses o l'edat, com a explicació del subtil error lector. Masses presses no pot tenir, en el fons, qui roman, gustosa, en els detalls (la velocitat superficial és altra cosa); l'explicació de l'edat
queda desmentida per la foto del perfil. És molt més interessant la re-lectura de la paraula que l'error: "com que Argúcies no, i a més a més, gràcies!!!?? Què és això?Alguna cosa no llunyana de mi, en algun sentit o en molts, negada com si d'algun contaminant es tractes?
Potser sí, Assumpta, entenen com a "tocar" atendre, comprendre, cuidar, mimar si cal;
"de peus", amb tacte sobre el terreny i la marxa, quan sigui necessari possible;"a terra", a la persona, no un tros interessat d'ella, no, tota la persona, primer, la primera persona del singular per allò de què ningú dona el que no té.
Publica un comentari