QUAN ELS DÉUS ES DISTREUEN

Serà que quan els déus abandonen les seves diferències llavors és que brollen les humanes coincidències. Clar està que la més gran i celebrada coincidència, entre humans i déus, fora que aquests, els déus, acabessin no existint. Però això queda no solament molt llunyà, sinó que per aquí no s'hi va pas, precisament.

Mentre tant i conseqüentment aprofitarem al màxim les seves distraccions.

Considereu quina meravellosa coincidència de factors purament humans: Vilafranca del Penedès, vi, cava, jazz, dones (les respectives, menys en un cas que marca una mena de punt zero de coordenades; capaç, per tant, l'amic al·ludit, de inscriure-hi qualsevol valor que ho sigui, és a dir que sigui mútuament vàlid) i, el gran denominador comú: amics llegendaris, d'allà quan feia poc que encara fregàvem l'adolescència. De fregar vam passar a puntejar i batre, guitarres i tambors, respectivament.

Això últim també resta ja molt llunyà. Però vet aquí, de sobte, la relativitat del temps. Del temps musical que pot retornar, intacte en sí mateix, però seduint novament, els cosos, i consegüentment, com de vida entre humans es tracte, emocionant les ànimes.

Descendim als elements concrets. Del temps musical, dels seus ritmes i compassos, s'encarregà de manera molt vitalista amb moments de gran intensitat el grup Spyro Gyra (adjunto document antiburocràtic, tot i que no del lloc però sí de la mateixa formació).

Els passatges musicals més intensos, jo els celebrava amb un glopet lent i estirat de cabernet souvigyon local i exquisit.

Dos sants -cabernet i souvignon- que en deixar les seves diferències s'uniren en temps pretèrits i ahir, encetada la nit, en uns quants actes de conciliació amb els humans, ompliren les copes, previ pagament del tiquet que incloïa tres consumicions. Copes que l'organització de l'esdeveniment va veure oportú que els assistents les pengéssim com si d'un escapulari es tractes (també adjunto document gràfic).

Molt pràctic l'invent. Les mans lliures podien moure's segons la voluntat dels seus propietaris (exclosa tota intervenció divina).

PRIMERA PENSADETA EN TEMPS DE VACANCES (i2)

Recupero ara aquella parauleta, del post anterior, tan inherent a allò que ha de ser una carcassa, que és la part d'un tot capaç d'aguantar, del mateix tot, la resta de parts. La diferència, essencial, entre totes les parts és que la carcassa és interna, la resta de les parts o no ho són ho poden no ser-ho.

Amb aquesta paraula interior a la boca anem a considerar un seguit d'elements. Poc qüestionable em sembla que és dir que el prototipus per exel·lència d'institucions democràtiques haurien de ser els centres educatius i que una part, interior a les institucions democràtiques, que les diferencien d'aquelles que no ho són, està en la manera de ser governades. Doncs bé s'ha optat, per als centres educatius, pel model de govern empresarial i no pas per l'explícitament (i internament) democràtic.

Augmenta el poder de la direcció i disminueix el dels participants, diversos, en el procés educatiu. Això ja fa temps que va així. El temps per les consideracions grupals i d'interès pedagògic (d'aplicació pràctica a les aules fruit d'aportacions complementàries de l'experiència i de la novetat) és minso i tendirà, amb la nova llei a ser inexistent o a incrementar-se amb la mena de subterfugis per ara mostrats (o d'estil semblant). Més temps, més sou: establiment de diferències, molt a l'estil empresarial, tot i el mal estar que això pot arribar a propiciar entre els professionals d'un mateix centre educatiu.

Ordeno i mano, simpaties i antipaties, afinitats el·lectives a dit, centres formatats a la mida de requeriments empresarials que veuran en les escoles un motiu negociable amb finalitats econòmiques; incentius econòmics faran la promoció dels professionals i dels centres en ordre a no sé quina exel·lència; els centres, alguns, seran agències promocionals del sector econòmic vigent en la zona d'ubicació (les promotores de la constricció han passat, els tocarà el torn a altres, no patiu: ara sector turisme).

Els resultats finals seran els que més comptaran, observeu com ja no es parla tant del duet exel·lència/equidat. Agafa predomina el terme exel·lència (ens afalaga més i té més bona premsa). Crec que els més necessitats són els que més atencions necessiten en ordre a adquirir la seva possible i màxima autonomia. Prepara'ls-hi, als mes capacitats, un bon programa amb pàgines web i altres recursos; que facin feina! la faran: se'n sortiran (amb orientació); els més necessitats, no. El model empresarial no està per la cultura de la participació en ordre a les necessitats múltiples i diverses dels més necessitats: no són rentables.

Aquesta llei, la LEC, potser que tingui color democràtic, però la seva carcassa neix amb al·luminosi. És una estructura que pot arribar a ser esquelètica, però serà farcida amb capes i més d'esforçades aparences.

PRIMERA PENSADETA DE VANCANCES (1)

Vet aquí una estructura. Què serà? Carcassa o esquelet mortuori? Està per decidir. Degut al furor religiós dels creients en el benefici i el consum infinit ara es veuen, pels carrers urbanístics, estructures, que si bé encare no son esquelets mortuoris tenen tota l'aparença de ser fantasmes: ningú hi treballa hi els seus habitants no hi són. I els fantasmes, de tota mena, no poden tenir altra cosa que aparença (tot i que poden arribar, els fantasmes humans, a ser molt eficients, fins el límit crític o crisi).

Hi ha alguna altra cosa la més significativa de totes, estructural i que estigui per decidir el seu futur? Resposta, inicialment hipotètica: per ara les decisions vers a aquesta cosa van en la direcció de l'esquelet mortuori. Passos previs: les aparences fantasmagòriques. Aquests són, ara per ara, els nostres passos preferits, els de les aparences fantasmagòriques. Hi estem caminat. Serà mostrat amb claredat en el següent post, però comencem a veure-ho ara.

Vaja'm. Vet aquí una estructura per decidir. La seva denominació: DEMOCRÀCIA.

Les seves constitucions, les seves organitzacions, els seus repartiments i permutes de responsabilitats, els seus càrrecs, els seus discursos, els seus debats, els sues mítings, les seves reflexions, les seves fonamentacions teòriques (amb protagonistes inclosos) , les seves urnes, les seves votacions, el seus recomptes de paperetes... Tot això (i més) no més que estructura. Ni carcassa, que segons la Enciclopèdia Català (eufòricament on line i liberalitzada, que ja no pertany a cap club de selectes... ni funcionaris, vull dir que estic molt content per això)... deia que segons l'Enciclopèdia, carcassa vol dir: part interna d'alguna cosa que aguanta altres partes. M'agradaria subratllar la parauleta "interna". Ho faig: interna.

Ni carcassa, ni esquelet mortuori per ara, és aquesta "DEMOCRÀCIA" a l'ús. No és, ni de lluny, una democràcia amb formes de participació directa (i mira que avui en dia hi ha possibilitats tècniques per a que ho fos, però res: ens falta la formació) ni, per tant, participativa de debò (això ja no és una forma, és "txitxa") . Tot queda força formalet.

És esquelètica, la democràcia nostra de cada dia-els-poders-econòmics-ens-la-doni-avui? No. La mort (sentit final de tot esquelet) de la democràcia és la dictadura en qualsevol de les seves mil (i més, perquè ni ha moltes d'amagades) cares. I no és el cas. Ni la qüestió.

Quina és la qüestió? La qüestió és, per on anem? Quina és la orientació? Cap a l'esquelet i el seu sentit, o cap el farcit de debò democràtic? Sóm més el farcit d'una carcassa o les restes càrniques d'un esquelet? Aquesta és una d'aquelles qüestions que es resolen segons l'esquema lògic de: "ha de ser o la Verge o San Josep".

Ah! No ens haurien de valer les respostes pilarraòliques tipus: vosaltres joves critiqueu la democràcia perquè no heu viscut la dictadura franquista.

Vet aquí, encare ara, la dictadura tapant boques.