EL REGAL D'UNA TROBALLA

Joan Miquel Carrillo em va dedicar aquest meme, que jo anomeno "freememe" (bàsicament perquè em dona la gana). ÉS DE MOLT RECOMANABLE LECTURA, MOLT RECOMANABLE. He pensat en fer un resum del contingut de l'article, escriure'n un comentari... i més coses; però finalment he cregut que el millor és posar-lo íntegre, sense fer cap altre comentari que el que vosaltres al llegir-lo podeu fer en l'assumpte tan important del seu contingut. Només una coseta, notareu-ho que la segona part de l'anterior post que he escrit -ESTRANY JOC DE BITLLES CATALANES, I PEL QUE SEMBLA DE TENDÈNCIA UNIVERSAL- té certa base en aquest esplèndid article que en Joan Miquel m'ha, i ha, regalat. Té una certa base, però ENTRE SÒL I MAR està cimentat en veure volar voltors a prop de les taulades de 1500 habitatges de conciutadans nostres. Números, quant més humans millor: vora de 4.000 persones, ciutadans d'aquí mateix amb sobrecàrrega de preocupacions innecessàries. CREC QUE TÈCNICS I POLÍTICS HAURIEN D'ESTAR PER ALTRES COSES O AMB ALTRES MANERES, NO D'APARENCES -JA EN TENIM PROU!!- SINÓ DE GENUITAT. ATREVIU-VOS, ÉS POSSIBLE (CANVIEU DE BOLES, PER FER BONES JUGADES).

EL CASO KELO
Derecho natural, expropiación forzosa y beneficencia corporativa

Por Samuel Gregg, doctorado en Filosofía de la Universidad de Oxford, es Director de Investigación del Instituto Acton en Grand Rapids, Míchigan, EEUU.

Desde los años 60, el activismo judicial ha abusado tiempo ya de la paciencia de muchos americanos por sus jueces. Normalmente esto se asocia a la inquietud que produce el que algunos tribunales identifiquen y promuevan diversos “derechos” –como ese presunto derecho constitucional a la intimidad– que hasta algunos de sus más apasionados defensores admiten que no puede derivarse de la Constitución Americana.

No obstante, el activismo judicial dio un nuevo paso adelante el 23 de Junio de 2005 cuando la Corte Suprema de Estados Unidos decidió en el caso de Kelo v. La ciudad de New London extender la definición de lo que se conoce como “expropiación forzosa”.

Este concepto, bien establecido en el derecho jurisprudencial y en el derecho legislado mucho antes de la fundación de Estados Unidos como país, permite que los gobiernos tomen posesión de terrenos privados para promover algún aspecto específico del bien común. Siempre se ha entendido limitado a muy específicas funciones como la construcción de instalaciones públicas vitales y presupone que los propietarios originales serían apropiadamente compensados.

Sin embargo en Kelo, la Corte Suprema decidió que era constitucional que el gobierno local se hiciera con algunas propiedades en concreto y forzara a sus propietarios a vender sus propiedades a otras entidades privadas. El resultado no ha sido sólo una conmoción que ha recorrido todo el espectro político sino que también ha llevado a una carrera frenética en los legislativos de casi 36 estados para aprobar leyes que limiten la capacidad del gobierno local para utilizar esta definición ampliada de expropiación forzosa.

Las razones económicas para restringir la capacidad del gobierno local de invocar la expropiación forzosa son sencillas de comprender. El deseo de la gente para comprar propiedades en cualquier área está influenciada por la confianza en que no se le quitará su propiedad de manera arbitraria. En otras palabras, si la ley no puede garantizar que la propiedad privada sea protegida de usurpación inaceptable por otras personas privadas o el Estado, la gente se inclinará a comprar propiedades en otro sitio.

Por lo demás, hay poderosas razones morales por las que la definición de Kelo sobre expropiación forzosa debe ser impugnada. Tienen que ver con su potencial para violar las normas básicas de justicia en lo que concierne a la propiedad.

Desde el punto de vista del derecho natural, la propiedad privada nunca se ha considerado un derecho absoluto. Se supone que los bienes de la Tierra están al servicio de los seres humanos. Dado que la preservación de la vida humana es siempre más importante que las cosas, hay instancias en las que los derechos de propiedad deben ceder ante otros principios como el preservar la vida humana de una muerte inminente.

El derecho natural también especifica que hay instancias en las que el Estado legítimamente puede tomar propiedad privada para cumplir con sus responsabilidades específicas para con el bien común. La toma de terrenos para construir una base militar por el interés de la defensa nacional es un buen ejemplo. Sin embargo, el hecho de que la ley siempre haya insistido en que se pague una compensación adecuada a los dueños refleja una exigencia básica de justicia natural. Otra más es la especificación de que tales expropiaciones estén basadas en una causa razonable de uso público (como carreteras) y no privado.

Al ampliar el concepto de expropiación forzosa para adoptar la noción de “desarrollo económico”, Kelo anula todas esas restricciones. Primero, el requisito de uso público se convierte en algo sin sentido. En nombre de lo que se decida que signifique “desarrollo económico”, el gobierno local puede transferir la propiedad de una persona privada o empresa a otra persona privada o empresa.

En segundo lugar, indica que la defensa básica de la titularidad de propiedad ya no está en el hecho de la posesión legítima sino en qué persona privada o empresa le parezca mejor al gobierno local para que explote la propiedad de forma económicamente productiva.

Aquí es donde encontramos el potencial para acontecimientos muy inquietantes. Santo Tomás de Aquino escribió alguna vez que la propiedad privada era un gran bastión contra la expansión indebida de la autoridad del Estado, precisamente porque mi titularidad sobre una propiedad significa que soy yo, y no los funcionarios del gobierno, quien toma la mayoría de decisiones sobre su uso. La expansión de Kelo sobre la expropiación forzosa socava esta protección tan básica contra el poder excesivo del Estado.

Peor aún, crea unos incentivos tremendos para que las empresas, buscando aumentar sus propiedades, desdeñen los métodos normales de adquisición de la propiedad ajena como ofrecerse comprarla al dueño. En su lugar, ahora se pueden dedicar a presionar agresivamente a los funcionarios locales invocando el principio de expropiación forzosa y usar al Estado para que confisque la propiedad ajena para su uso particular. Semejante comportamiento es otro ejemplo de beneficencia corporativa, como también lo son aranceles y subsidios. Además, como toda forma de beneficencia corporativa, es una receta para la corrupción.

Disintiendo de Kelo, la magistrada Sandra Day O’Connor comentó: “El fantasma de la expropiación pende sobre toda propiedad. Ya no hay nada que evite que el Estado reemplace un Motel 6 por un Ritz-Carlton, una casa cualquiera por un centro comercial o cualquier granja por una fábrica”. Mientras la jurisprudencia de Kelo prevalezca, parece que nuestros hogares serán un poquito menos nuestros castillos.

ENTRE SÒL I MAR

DECIDIDAMENT, PASSO DE MIRAR CAP EL FORTÍ DE LA REINA, EN TANT QUE RESTAURANT, I TRIO PROJECTAR, DES DEL BALCÓ DE LA CASA COMUNA, LA MIRADA VERS EL MAR OBERT.

Atenció a aquesta extravagant i perillosa modalitat de bitlla catalana (res a veure amb l'inofensiu joc tradicional). Ja que la mala jugada POUM ens ha tret la son, aprofitem per estar ben desperts. I als qui, afortunadament, no us ha emportat el dormir, no penseu: "l'edifici on jo visc mai serà tocat per les boles dels jugadors". No? Només cal que l'edificació no sigui del gust dels respectables. Gust tipus: "Oye chaval tu cara no me gusta" (però dit en català i amb la finor d'un arrogant somriure de cartró). I, zas!! Bitlla a terra. Racionalitzaran (QUE NO PAS ARGUMENTARAN!!!) que és en nom del progrés i el desenvolupament i la modernitat i el futur i la grandesa i l'orgull i el mirall del món i la segona ciutat de Catalunya; i, clar, afegiran que tot això, o una d'aquestes coses, SÓN el bé general. Aquesta, la del bé general quan no ho és, és la gran bola, la de la jugada mestra.
VETLLEM PER LES NOSTRES BITLLES
SI VOLEN JUGAR, RES DE FER-HO AMB VIDES HUMANES, RES.

boomp3.com

JO, MIOP MAGNE, HO VEIG AIXÍ

(Han hagut canvis en l'amable tempesta de la inspiració, per entrar en els remolins de Juan Carlos Pinel)

Així ho veig jo. La premissa: l'aigua és un bé limitat, que pot arribar a ser escàs (més clar l'aigua, la poca que tenim). Per tant: A) L'haurem de compartir? Sí, naturalment que sí. Però que vol dir compartir?: B) S'hauria de limitar el seu consum; com és que per tot el litoral s'estan atorgant llicències per un gran nombre d'actuals, i possiblement, futures urbanitzacions que naturalment consumiran molta aigua? No es tracta de compartir l'aigua, solament, sinó que també hauríem de compartir la seva escassetat i previsió. C) Si l'aigua és limitada s'haurien d'establir prioritats; com és que cauen quatre gotes i la primera reacció -afortunadament rectificada- va estar la de donar permís per omplir PISCINES I PER REGAR JARDINS!! (que co... tenen al cap, aquesta gent?) D) I que més vol dir donar prioritat? I si els polític es dediquessin més a les primeres necessitats (l'escassetat d'aigua una, no?) que tant ens poden arribar a afectar i no tant a fer exercicis de redacció i mala retòrica? Per què deixar-ho tot en mans de l'emergència i del ara correm-hi tots?.
Conclusió: Com és que solament un punt d'aquests és tingut en compte i els altres no; o en conjunt, el que representen aquest quatre punts, no són considerats tal com hauria de ser? Per què intocable, el model de desenvolupament econòmic anomenat: com si els recursos fossin il·limitats?

LA RESPONSABILITAT ÉS UNA PATATA

Aquest post (i els dos següents, si no canvia el vent de la inspiració) fa per seguir, una a una, les trajectòries de tres patates; que uns i altres es passen. S'avança -detall insignificant- que pel fet de ser calentes, les seves trajectòries són, en els tres casos, la d'una paràbola. Si fossin fredes anirien en línia recta directament a la cara. Ens faríem mal i això està, lògicament, malament; i el que és més important en el regne de les aparences, mal vist.

PRIMER TUBERCLE. PER QUÈ ABUNDEN ELS PROGRAMES BROSSA? Per què n'hi ha tants? Normalment els que treballen en cadenes que els emeten diuen que l'èxit es degut a la gran audiència que tenen. I d'aquesta consideració en fan derivar que "la gran audiència representa clarament la voluntat de les persones en veure aquesta mena de programes". I en un tercer moviment per llançar la patata continuen dient: "per això n'hi ha, i n'hi tants, d'aquest tipus de programes". I conclouen, fent un saltet gestual a fi d'incrementar la força que atorgaran a la trumfa: "l'existència d'aquesta mena d'emissions és una conseqüència del que la gent vol". I ja imparables en la seva inèrcia -de tanta força com han acumulat els humils "currants" de les cadenes- sovint deixen anar un judici de valor: "la gent és molt hipòcrita, per una part els critica i per una altra banda els mira i escolta". Mentre, la patata ja va descrivint la seva parabòlica trajectòria, allunyant-se del bocamoll que l'ha escopit amb indiscutible estil i simpatia.
Jo que mai he suportat més de deu minuts cap d'aquests programes, he tingut temps per confegir-me uns guants amb els que puc parar l'impacte del mòbil i protegir-me de l'alta temperatura del tubèrcul. Amb la confiança i seguretat que em donen els guants fets per mi solet, examino superficialment -fent cas a Josep Pla, que diu que res hi ha més enllà de la pell- la patata i... :
¿Hi ha hagut algú, persona individual, col·lectiu organitzat o merament agrupat que inicialment s'hagi dirigit a alguna d'aquestes cadenes, demanant un programa amb lluïment a sou o sota recompensa de la intimitat i privadesa de les persones?
Senyors, senyores, "senyoritus" i senyoretes responsables dels ens corporatius, de vostès és el trist mèrit de la descoberta i aprofitament a gran escala de l'explotació econòmica de les misèries humanes. I, clar, també és cert que un cop donat el tret de sortida, el barroer espectacle ha estat sostingut per l'audiència, mes concretament per les nostres misèries.
Bé he tingut temps per partir la patata per la meitat -guants més fins que els de làtex- i donar-ne una part a cadascú; però diferenciant.

SI I SOLAMENT SI LA INSPIRACIÓ NO ES CAPGIRA, LLAVORS ELS DOS PRÒXIMS POSTS ANIRAN AL VOLTANT DELS TUBERCLES: POUM I FORTÍ DE LA REINA. (Mira ja estic aprenen a com arreplegar audiència).

AMB UN PARELL DE BRAÇOS ( I 3)

FOTOGRAFIA BIRLADA
SENSE ÀNIM DE LUCRE PERÒ SI DE LUXE A LULUJI

L'altra braç per moure. Tampoc semblant als braços d'una estàtica balança que, satisfeta, es resisteix al moviment i que, desesperada, torna a la quietud de sempre, marejada pel balanceig d'un pes de més; sense que res s'hagi mogut, malgrat les oscil·lacions entusiastes o tremoloses .

Més semblant a un llarg braç de palanca que busca fulcre i punts de recolzament per desplaçar obstacles. Millor encare, que aprofita alguns obstacles com a punts de recolzament i fulcre alhora.
Obstacles, els veritables, els de dins. Més exactament, els que jo porto incrustats.

La matèria òssia d'aquest braç, l'altre de la comprensió, està feta de judici. Judici, és l'altre braç. No un judici àvid de condemna. Ni el justicier judici segons la Justícia del Fill de Puta, que és: si jo pateixo, si he patit, si la meva vida és, malgrat les aparences, una merda, llavors hem de repartir a parts iguals -justícia, no?- la merda, si jo visc fotut, fota't tu també, o tots moros o tots cristians, no? "Jo putejat, tu també". Ni tampoc un judici moral que ens dona estandarditzat i deglutit (vomitat), segons conveniència ideològica sota mil vels, què és el bé i que és el mal i ens els il·lustra arrancant els fulls de "pensa-t'ho per tu mateix". Tampoc el judici que pretén eliminar-los tots.
Un judici on valenta, ferma, nua i farcida d'atenció fins on li és possible, està la partícula "és". Tampoc a aquesta mena de judicis que brollen amb una facilitat de nen prodigi -però mal parit- quan veiem la palla en l'ull aliè; aquesta mena de judici, tampoc; sinó el capgirat de "la meva biga és..., ..., ..., ..., ... ". Aquest "és" gens tenyit, però, de condemnatòria culpa, sinó aquest "és" que busca la restauració on tot just hi ha els obstacles més aparentment insalvables. Dins. I ara sí, compte en la possible palla aliena que es pot convertir en biga aixafant.

AMB UN PARELL DE BRAÇOS ( II )

FOTO PRESA DE L'ATZUCAC

Així, des de la boira de la vaguetat s'enfonsa un braç humà. Un braç, per tant, articulat per la comprensió. S'enfonsa per l'esquerda d'un precipici on resta en suspens aspectes de la vida, que s'hi agafen. Inevitable, contra la pell, un tatuatge fet d'esgarrinxades sagnats, tot i que inapreciables a qui té ulls solament per les coses.

No una comprensió resignada feta de fibra passiva, estúpida i viscosa. No una comprensió retòrica que apunta a acceptar perquè sí l'incomprensible precisament per ser-ho. Com aquell "sigues comprensiu" ben intencionat.
Comprensió, aquesta, feta amb un material defectuós, barroer i trencadís. Fet de la matèria d'una ordre: "Sigues". D'una ordre que ha oblidat -qui l'emet- els recursos, els mitjans, (de terra humida i esponjada) que atorguen compliment a la paraula contigua: "comprensiu".
Pel que és vital, l'ordre porta un no-res pudent a la motxilla, si qui la subjecta i transporta no té altra cosa que la repetició d'una ordre, o simplement una repetició, una rèplica desenganxada de sí, descarnada, aliè a saber de sí, a saber de sí en primera persona.
No una comprensió babau destinada al manteniment excusat, planyívol i sacrificial de l'inaguantable.
Fórmula final i soterrada d'aquesta comprensió: "accepta, aguanta, fota't; 0 fuig, un altre escenari t'ho donarà tot".
Quan la comprensió reclama requereix "ques", "per qués" i "perqués" sobre el terreny material, fèrtil i empedregat, dels sentiments i les seves estratificacions. I això sota la pell, on la vida pot quedar en algun dels seus trams en suspens, descordant-se del seny i no lluny de precipitar-se'n, un fragment o tota.

AMB UN PARELL DE BRAÇOS ( I )

FOTOGRAFIA ATRAPADA
(D' INATRAPABLE BELLESA)
DE L'ATZUCAC

Sembla que a vegades el voler escriure estigui entre un desig despoblat dels seus objectes i aquests mateixos objectes que encara no els ha arribat el ser desitjats. En mig d'aquests dos pols, flota indecís allò que està per dir. Llavors l'escriptura no és més que un intent en la boira de la vaguetat. Però ni vaguetat, ni boira, ni desig sense forma, ni forma sense desig, excusen l'intent. L'intent de dir. De dir. D'intentar dir més enllà d'allò ja dit. Un intent, que des de la perspectiva de l'èxit sota criteris d'originalitat -i qualsevol altre criteri- està avocat al fracàs, en una molt alta, altíssima, probabilitat.
Però des del punt de vista de la sola, única i meva necessitat de dir(-me), l'intent està per a fer un tram de camí, que voldria veure empedrat amb alguna idea ben suportada, és a dir, reposada sobre el terreny dels fets. Els camins no tenen ni èxit, ni fracàs; tampoc són merament útils, poden ser a més a més bells. Però sobre tot són sempre més importants que les metes. Sempre. Si sempre és així, l'intent, malgrat el no-res - vull dir que el més que pot passar és que no es perllongui un tram més- l'intent ja és vàlid.

PLUJA, I VENT DEL NO-RES

Plou. Al dia d'avui li correspon una música. Sens dubte Lars Dainielsson. O potser Marc Johnson? Un, o l'altre o semblants (Gary Peackoc, per exemple, o un Richard Bona?). Rectifico, per tant. Hi ha dubte... que resolc escoltant aquesta mena -sublim per la fondària que abasta- de fer música.
Visc en un lloc abandonat pels polítics. Plou. Bufa -de tant en tant fort i molt fort-, bufa el vent, avui.
Vull escoltar el temps i el contratemps. I els vull esmentar. La pluja, que caigui quan caigui -si és en mig de la sequera, de la sequera que alguns no volen admetre i sumien progrés d'angoixa insostenible-; la pluja, que així caigui, quan cau, cau a temps.
El contratemps: les portes i finestres del monestir de la Chartreuse peten estrepitosament -batega la desídia- contra el no-res de la deixadesa, tan a prop de l'espai on visc! Portes i finestres tronen en el buit de l'abandonament que no és casa meva i sí una de les cases de la nostra ciutat: la Chartreuse de Tarragona.
Aquesta setmana en aquest lloc, tres incendis tres, de la ramaderia de les estúpides pugnes i deixadeses polítiques dutes a terme a la manera d'ara, d'ara que ja fa un temps que dura. En aquest espai, el de l'estupidesa i la deixadesa perllongada potser (?) uns adolescents (dubtable?) prengueren foc una i dos i tres vegades aquesta setmana.
Avui, la pluja i el vent, les seves ràfegues. Avui pel matí no era l'incendi. Uns veïns del carrer Vapor truquen -a cussa dels ensurts i de la pena de veure el deterior de l'estirada façana que configura tot un costat del carrer Vapor, el carrer d'aquests veïns, i truquen per motiu de la pena i per la por que algun dia passi alguna desgràcia- truquen a la guàrdia urbana a les nou d'ara mateix, d'aquest deu, zero cinc, de zero vuit. A les nou, truquen, a les nou del matí i encara ara és hora que apareguin. Aquest ara d'ara són la una del mateix matí, l'hora en què no han aparegut. Jo, per la meva part, acabo de fer la compra al super proper a aquest monestir deixat de les mans dels déus de la terra, l'acabo de fer, la compra, aproximadament a les dues de la tarda... i les finestres, les que encara queden, bateguen i més bateguen. Agonitzen revelant-se contra l'angoixa buida del no-res; contra els seus sords representants, per ser més precís.
Beneïda pluja, beneïda per i per als habitants de la Terra aquí, ara en aquest lloc . Maleïdes siguin, l'arrogància, la vanitat i la deixadesa que espera que les coses es derrueixin sobre l'escusa que fa pasta per uns quants.
Maleïts sigueu, mentre altra cosa no feu per ser. Maleïts. Maleïts amb l'esperança d'altra cosa, que potser algun dia féreu per ser.

[ I s'ho cregueu o no el cert és que acabo aquest post escoltant, per l'emissora digital Last.Fm (que està al meu servei), un blues del tot impossible, que sigui més profund. Impossible?: I Cant Stop Loving You. La versió que he escoltat -no l'he trobat encara- és superior en qualitat a l'original de Ray Charles. I aquesta és superior a la de Phil Collins, la de Braian Adams i a la de Van Hallen (tantes versions, que n'hi ha moltes més, ja us dona idea del sentiment que la cançó conté i pot suscitar; el mèrit de la qual, únicament és pel seu creador: Ray Charles). ]

L'ORIGINAL

boomp3.com

LA VERSIÓ (i reculo el dit quant a la qualitat, quant al so la versió, naturalment te´millor qualitat; però... les dues són... el que el gust digui)
boomp3.com

LA IRONIA POT SER SÀVIA, EL CINISME SEMPRE ÉS PERVERS

Llegeixo en un diària de Tarragona d'avui que, CiU, primer, recorda i després denuncia. Recorda que s'han d'establir obligatòriament 30 dies per poder fer, el ciutadans, al·legacions en la nova aprovació inicial del POUM. Segon recordatori "caldrà obrir un període d'informació pública on els ciutadans que ho creguin convenient i no estiguin d'acord amb algun punt determinat del POUM poden fer les corresponents propostes". I denúncia: que no ha estat informat per l'actual equip de govern municipal d'aquest POUM d'ara DE MANERA OFICIAL "el que sabem és a traves dels mitjans de comunicació" diuen ells.
NO VAM REBRE PAS NOSALTRES ELS AFECTATS PEL POUM DE PART DE VOSTÈS AQUESTES ATENCIONS I CURES QUE ARA VOSTÈS RECLAMEN. JO TAMBÉ RECORDO, RECORDO QUE ELS AFECTATS DIA RERE DIA, NIT RERE NIT I MITJANÇANT ENSURT I CONSEQÜENT ANGOIXA ENS ANÀVEM ASSABENTANT DE QUINS EREN EL HABITATGES AFECTATS. "JO TAMBÉ!! NOSALTRES IGUAL!!" AQUEST ERA, SENYORS, SENYORETS, SENYORETES I SENYORES EL CLAM, I AIXÍ FINS A VORA 4.000 CONCIUTADANS DE VOSTÈS. 1500 HABITATGES.
ARA RECLAMEN PER VOSTÈS I ALTRES CIUTADANS QUE NO HI HAGI CAP MENA DE PRECIPITACIÓ??

RES COM LES BONES COMPANYIES.

De petit ho sentia a dir. Ves, resulta que m'ho deien a mi també: "nen vigila les males companyies". I devia ser que vaig fer cas. Clar que el complement "les males companyies" deuria significar a humanes ven diferents en el cap del meus pares que en la meva testa en formació (i encara ara, clar, diré que aproximadament formada, la testa, la testa, em refereixo). Segur que no van ser del seu gust, certes companyies. Però els amics d'un van ser els amics d'un i la prova del cotó fluix (el temps que passa emportant-se la pols de les circumstàncies) ha anat deixat sobre la superfície del present la lluentor de qui va ser o encara és amic d'un. Però fos com fos -no crec que per obediència, tantes coses s'escapen de la llei de la demanda i l'oferta sempre la mateixa!)- sempre he tingut bons amics.

Ahir tot celebrant l'aniversari de la meva filla menor, la gran, tot estirant el Sant Jordi, em va regalar aquest llibre de l'entranyable amic Jordi:

I aquesta la primera pàgina del pròleg d'en Xaveir Ferré Trill:

Jordi, espero no haver alterat la teva modèstia. Una forta abraçada.

LA DOSI

ADMINISTRI'S A PLAER
AQUESTA DOSI DE BELLESA ACCESSIBLE,
PASSEU-VOS, SI VOLEU; CAP PERILL.
NO TOTS ELS EXTREMS SÓN DOLENTS

L'ALEGRIA DE LA LLIBERTAT ( I VICEVERSA )

Dels deu vídeos de música que he penjat al YouTube el que ha estat més reproduït, i amb escreix respecte als altres, és el que torno a posar en aquest post (clar que n'hi ha que fa poc temps que els he pujat, però aquest creix com l'escuma). I no m'estranya, doncs aquesta peça musical de Jaco Pastorius per mi que va néixer com els temes que per molt de temps necessitaran ressuscitar entre versions i més versions. Aquesta versió que ara torno a penjar és absolutament indescriptible, utilitzant el pobre recurs de escriptura de qui escriu. Crec que expressa, de la manera que únicament la música pot fer, la desbordant alegria de la llibertat i la desbordant llibertat de l'alegria. Però l'única manera de rebre una complerta i fidel descripció és seguir aquesta meravella amb l'orella (corregeixo: amb l'oïda, que sempre diu relació al cor). Fes-ho, no te'n penediràs.
I de propina:

NADÓ

(Fotografia agafada en aquest blog)

(Dedicat al nen que neixerà de Loli i Juan Carlos Pinel , i a les seves quatre filles)


Nadó és literalment una concepció. Potencialment representa també tota una forma distinta -a la de Campió- de progrés i de desenvolupament. Nadó té, pel davant, tantes possibilitats! Però de cap manera es faran reals a la manera de Campió que sempre vol mirar i anar de cap vers el futur (de cap, solament de cap), desconsiderant en tot moment qualsevol altra perspectiva.
Nadó, per deixar de ser-ho i créixer-se a sí mateix, nacessitarà, en les etapes crítiques del seu desenvolupament, tornar a sentir, de tant en tant, els seus singulars continguts, els més interns i íntims; els ja viscuts aparenment del tot, en el passat. Li caldrà temps per això i per poder-se'n acomiadar (dels seus passats successius) prenent, d'aquesta manera, renovada embranzida vers endavant, on aniran emergint les troballes particulars del seu esdevenidor. Li caldrà el tendre i ferm suport - comprensió i límits- interpretatiu de la paraula adulta per comprendre, ell, els remolins que el giraran i tombaran dintre seu -i molts cops en silenci- una i altra vegada. I podrà, en qualsevol moment futur que li plagui, recordar, sense necessitat -impossible de realitzar- de retornar, de fet i de cap, vers el seu passat anihilant (no altra cosa que no-res és viure a destemps). No serà, si rep l'atenció adient, un destraler assassí de possibilitats (o si més no, serà poc provable). A Nadó li caldrà més temps que no pas espais. Temps amb tonalitat d'oportuna i afectiva atenció (tant diferent de l'efectiva, pragmàtica i interessada inversió dispensada per Campió). I espais farcits d'andròmines substitutòries de la tendresa i presència, o compensadores de culpes sense fons, d'aquests espais ofegants no ni caldrà ni un, per revestits d'or que estiguin.
Campió, que disposa de tot i encara més (aquest és el seu alies: Sempre Més per Més) i en no tenir cap recurs essencial per Nadó, ha anat construint espais i mes espais en un conjunt macro-urbà anomenat Esparta II, on nadons i més nadons són deixats en règim econòmic0-disciplinari en uns o altres mòduls, segons categories prèviament establertes i encobertes. Són les institucions, les que s'encarreguen de la Transmissió dels Valors de Moneda Única (dit en altres temps, Educació) i que hauran de sostenir les successives generacions amb pretensions interminables. Tot, en Esparta II, està sota control subtil, també tot contingut de Transmissió en i entre activitats "dictarials" i activitats extra-"dictarials" (en altres temps activitats escolars i activitats extra-escolars) en una roda interminable de complexa modulació normativa.
Entre Nadó i Campió va arribar a existir una divergència d'interessos cada cop més profunda. Fet gran, qui va ser Nadó, desitjava, per a ell la felicitat, i pels demés, havent-la tastat, la felicitat humana (no més felicitat que la humana, no més) i Campió irrompia, com una ona creixent, copsant l'èxit en clau d'èxit contra-humà.

EL CAMPIÓ

Progrés i Desenvolupament, li deien al campió. Més (així en català), de nom. Amb nom i cognoms, el seu nom complet era, Més Progrés i Desenvolupament. Ell es feia dir, pel seus representats més incondicionals, Sempre Més. Sempre Més, sempre corria cap endavant. El futur era la seva meta. Per ser inabastable, la pastanaga del futur -és deia -, mai pararé de córrer i cada cop correré més i més, jo sóc el campió de totes les concepcions de la vida reals i possibles, passades i futures. La vida no era altra cosa que entrenament pel més enllà d'aquí mateix, és a dir, l'esmentat futur. Mai per res del món parava, ell era diferent a tota altra manera de veure i viure. Un deshonor parar - sentia i promulgava-,i mai ho feia. Tant entreno donaven, clar, el seus fruits. Una musculatura desmesurada i potent que calia abastir. Sempre amb la motxilla -cada cop més pesada- a l'esquena, mai no cessava en la seva cursa. Quan li calia omplir la cantimplora d'aigua, sense minva el pas ni mirar cap altra lloc que no fos el futur, la posava sota la pluja. Les necessitats cosmètiques també cada cop eren més i més; i va començar a superar, tot plegat, tota mena de recursos. Però Campió es resistia a parar, i reclamava el que fos, fins i tot no poques vides humanes reduint-les, unes, a golafres i productives, altres, a miserables o esquifides. Ell havia d'estar ben fornit, malgrat no pocs ja el veien en franca decadència, per la seva mirada perduda.

JO, MÉS, NO PUC FER

MENTRE NO PLOGUI MÉS, RES MILLOR, SE M'ACUT, QUE FER-VOS GAUDIR DE BONA MÚSICA AMB CARA BONICA, TOT CANTANT AGUA DE BEBER (NO SÉ SI FORA BONA TRADUCCIÓ AIGUA DE BOCA).

ENTR TU I JO (i 3)

-Et proposo, per impulsar el diàleg que el trobo massa aigualit, un gir.
-El trobes aigualit? Ja, ennuegats estem, de tanta pluja com ha caigut.
-Quina gràcia. Fas riure.
-Va, proposa la tombarella.
-Mira, jo faré de pare, de súmmum pontífexs. I tu m'hauràs de preguntar segons l'esperit d'aquesta xerreta.
-D'acord.
Eutanàsia?
-No.
-Avortament segons pròpia decisió de la dona?
-No.
-Substitució, en el codi civil, de la figura de "matrimoni" per la de "contracte civil" per a la convivència o per a una vida en comú?
-NO.
-Unions homosexuals?
No.
-Investigació de cèl·lules mare originàries de fetus?
-No.
-Relacions sexuals fora del matrimoni?
-No.
-Separació nítida i real entre església i estat?
-No (et recordo, però, que l'esperit de la xerreta és les llibertats individuals a la manera que tu has determinat, post enrere).
-Per acabar i arrodonir, algun Sí?
-No.
-Home, tu mateix (et recordo que fas de súmmum pontífex) dius que tot això és en defensa de la vida. Ja que tu fas de Sant Pare, permetre'm ara a mi fer d'esperit de la correcció (que no pas de la contradicció, això és cosa teva). Defensa de la vida? Serà en l'històric "a Dios rogando i con la espada segando"? O, dintre de les singularitats, en l'encara no reconeixement de la condemna i execució de Giordano Bruno (a Galileo Galilei li vau amargar l'existència, però encara hi ha hagut reconeixement (cosmètic?) del dramàtic greuge); però a Giordano Bruno, a aquell pensador infinit, expansionador de la relativitat i multiplicitat dels universos, el vau pelar; i mutis a la gàvia.
-No et sulfuris, prudent jo. Tranqui. Anem a recollir pilotes. Crec que hem arribat a l'acord que el pèndul de la gravetat dictadora s'accelera més vers el sentit de l'absolutisme, que no pas en el del relativisme. Amb tants "nos" vitals, poc marge li deu quedar al relativisme i riquesa de punts de vista per ésser dictatorial.
-Amén. A veure si avui aconsegueixo anar a dormir més d'hora.
-Tu sempre igual, cronològic a matar. Jo, espiritual com sóc i per no parar de contradir-me, aniré a fer una cerveseta a la Vaqueria. Salut vital, carrossa jo!!!

ENTRE TU I JO (2)

-Doncs, què et sembla aquesta nova dictadura segons segell papal?
-Si ho diu el Papa, ho creuen tants fidels i si a més a més aquests fidels són americans, ha de ser veritat, que el relativisme és una dictadura.
-Tu, el meu jo, tan seriós com sembles també ets força de la conya, no? Anem a veure, per tu, quina és la pitjor de les dictadures.
-Per mi, la que atempta contra la llibertat individual, acollant -mitjançant el sentiment de culpa fins arribar el sord i silenciós ofec- la persona; tot entorpint al màxim i d'aquesta manera, el lliure i responsable exercici de les pròpies decisions, especialment les que tenen a veure amb la pròpia vida d'un. Camí aquest -tan maníacament entorpit- necessari per sortir-se'n de dependències eternament infantils.
-Hòsties, et trobo força fort, petit jo meu. Deus haver dormit tot d'un seguit, aquesta nit. Anem a veure, Petrus Enèssimus ha fet amb dues paraules -"dictadura" i "relativisme" - un sol fardell . Veiem si podem desfer-li el nus a aquest fardell i col·locar ben separadament els dos paquets a fi i efecte de contemplar més clarament l'etiquetatge de cadascun d'ells. Et sembla bé?
-Això, deconstruïm aquesta embolicada troca que porta la benedicció papal.
-Eh, eh, a mi no em vacil·lis, "deconstruïm", "deconstruïm"; uixx ha sentit campanes i ja utilitza la parauleta que queda bé.
-No et passis. Saps què, no estic per aguantar masses coses avui. Me'n vaig a dormir. Què somiïs amb els angelets.
-No em maleeixis, ja saps com m'emprenya que em diguis això!!!
-Ah, xaval.

ENTRE TU I JO (1)

-Hola, estimada part de mi mateix.
-Hola, tu.
-Com anem d'esperit de contradicció.
-Força bé.
-Perfecte, així podrem parlar.
-No, parlar no, discutir.
-Ah, perdona; sí , sí, amb els esperits de la contradicció no és parla, es discuteix.
-A poder ser, dialècticament. Gràcies.
-Sí, sí, faltaria més. Per cert, vas escoltar el que va dir el Papa, la setmana passada.
-El papa, quin papa?
-Home, el de Roma.
-Ah, Petrus Enèssimus? He,he,he.
-Sigués respectuós.
-Uixxx, el jo de mi. Sempre tan circumspecte, tan blanquinós tot ell. Una mica ensopit. Avorrit més que avorrit!!
-Massa dialèctic, no et noto, eh?
-Estic preparat per l'antítesi, és la meva especialitat. I jo la preparo a base de remoure les brases de la passió; d'escalfar l'ambient, vaja.
-Uixx, que romàntic!! Bah, vas escoltar alguna declaració del Sant Pare?
-No, d'ell no, dels periodistes que cobrien l'efemèride USA.
-Bé, alguna notícia, doncs.
-Sí, varies. Però em va cridar especialment l'atenció una.
-Quina?
-No esperaràs que et contesti de manera directa, no?
-Mai esperaria això de la contradicció del meu esperit.
-Ah, pensava. Diga'm, quin terme utilitzaries com a contrari de "relativisme".
-Absolutisme.
-Bé, es nota que vas repetir curs en aquell sisè entre revàlides. He, he, he.
- A més de la contradicció, ostentes una dosi considerable de burleta que...
-Prerrogatives de la contradicció, no he de quedar socialment bé; jo no he de desenvolupar això que vosaltres, els jos, anomeneu habilitats socials. No deixeu res al atzar, eh? Tot ben catalogat, així us va.
-Què dius ara?
-Res que tu puguis entendre. Apa, al tema. Deies que termes contraris entre sí són "relativisme" i "absolutisme". Doncs escolta la següent virgueria papal: que creure en Déu ens alliberarà de la DICTADURA DEL RELATIVISME per no cauré en cap mena de fonamentalisme i altres mals que enfosqueixen la terra.
-Sí alguna cosa així vaig sentir, jo també.
-Serà que escoltem el mateix, no?
-Tinc són me'n vaig a dormir. Demà seguirem.
-(Una altra debilitat dels jos, dormen amb regularitat cronològica, quin fàstic, jo miraré a veure si puc somiar, i a ser possible cosetes bones; paradisíaques, posats a fer)

COM EL DIA ABANS

Als que encara estem emmerdats en la miserable desconsideració a les persones que suposa aquest POUM (Pla d'Ordenació Urbanística Municipal) de la tecnocràcia tarragonina, ens és molt familiar en el record les paraules del títol d'aquest post.
I els records es poden fer presents en qualsevol moment. "No patiu tot quedarà com el dia abans de l'aprobació inicial del POUM; jo ho tinc clar, el primer són les persones. Hi ha una diversitat d'estils de vida que són respectables" Gairebé literalment aquestes paraules les va pronunciar el Josep Lluis Navarro en una de les primeres reunions amb veïns afectats. Concretament en la primera reunió amb els representants dels veïns del carrer Castaños/Chartreuse. I aquesta expressió var ser com una mena de lema que es va repetir en diverses ocasions, una d'elles en la primera concentració a la Plaça de la Font.
"Com el dia abans". Diré quin era el meu dia abans de les desconsideracions. Era un dia d'absoluta tranquil·litat en un tema que no he volgut, I PER TANT NO HE DE, capficar-me més que el just i necessari (ESPECULEU-VOS ENTRE VOSALTRES SI US VA LA MARXA, A MI EM DEIXEU EN PAU).
La qüestió de l'habitatge, per a la meva família estava des de la meva posició resolt. Definitivament resolt, segurament. El meu dia abans estava lluny d'un ensurt ocasionat pels dirigents convergenteros, peperos i camiseros d'aquesta la meva ciutat. El meu dia abans, en aquesta important qüestió de la meva vida, se'n va anar a norris I ELS ACTUALS DIRIGENTS DE LA MEVA CIUTAT ENCARA NO HAN ESTAT CAPAÇOS DE RETORNAR-ME AMB SEGURETAT I GARANTIES EL QUE ÉS MEU I QUE NINGÚ, NI DEMOCRÀTICAMENT NI "INDEMOCRÀTICAMENT" TÉ DRET A EXTIRPAR-ME: LA MEVA TRANQUIL·LITAT ACONSEGUIDA EN UN DETERMINAT PUNT DE LA MEVA EXISTÈNCIA. I QUE VOSALTRES, DIRIGENTS NO HEU DE DESBARATAR. PRECISAMENT VOSALTRES, NO.
NO M'HA SORTIT DELS PEBROTS ESPECULAR (NI EL MÉS MÍNIM: TINC UNA SOLA CASA QUE GAUDEIXO I PROU), NO PERMETRÉ QUE M'UTILITZIN MAI (SI ME N'ADONO) COM A INSTRUMENT ESPECULATIU, NI EL MES MÍNIM.
DEIXEU-ME TÈCNICAMENT EN PAU, VULL GARANTIES, ARA MATEIX, MÉS SERIOSES QUE LES FLUCTUACIONS I INDECISIONS DEL GOVERN MUNICIPAL ACTUAL PERMETEN PENSAR QUE TENIM; VULL NI MÉS NI MENYS LES GARANTIES QUE TENIA EL DIA ABANS: LA MEVA TRANQUIL·LITAT PEL RESTA DE LA MEVA VIDA EN UN ASPECTE JA ACONSEGUIT; I EVITABLE, EL SEU MALBARATAMENT, PRECISAMENT PER VOSALTRES POLÍTICS, ELS MEUS REPRESENTATS, O NO HO SOU?

REQUIEM (EN L'ESTRICTE SENTIT DE DESCANS)

boomp3.com

(Cor d'homes. Cants ortodoxos; Baixos Profunds de l'Antiga Rússia)

LA MÚSICA SUBSTITUEIX A LA RELIGIÓ A L'HAVER SALVAT ALLÒ QUE ÉS SUBLIM DE L'ABSTRACCIÓ I DE LA MONOTONIA (cosa mai aconseguida per les religions). ELS MÚSICS? UNS SENSUALS DEL QUE ÉS SUBLIM.

(E. M. CIORAN, EL BREVIARI DELS VENÇUTS)


Pare, avui fa un any que descanses definitivament i et recordo. No et recordo pel fet de fer un any (no crec en increments deguts a la màgia dels números, en prou feina si crec en els números); et recordo avui també, que és un dia com un altre, com un altre dels que et recordo. Com en un dia de cada dia.
Et poso aquest cant "Do not reject me in my old age" (No em rebutgis en la meva vellesa) tot recordant així mateix l'atenció que junt a nosaltres, la família, t'oferiren professionals i altres pacients i els seus familiars en el Sociossanitari Santa Tecla Llevant de Tarragona. T'ho oferiren malgrat el miserable arrelament, en aquesta societat, de la volguda, estimada i estúpida mentalitat mercantilista a la que tot, sota excusa de lleis interessades, ha de quedar supeditat.
Hi ha fets, gestos i detalls, però, que se n'escapen, de tal dictadura; i això sempre serà agraït.

BLOG DILEMA ( 2, LA SOLUCIÓ)

He adoptat la solució de l'escala de caragol. Començaré pels graons dels blogs freqüentats i que encara no els ha arribat el dard i n'afegiré un, de graó (si no hi fa res) que vull freqüentar més:

• Primer graó, per a arribar a la Zel (així amb /s/ sonora; és a dir, un cel purament laic, que dic laic! terrenal a més no poder).
• Segon, un blog en què els premis llueixen per la seva absència. Aquest blog, ÉS ell, un premi a la vista, a la vista d'altres mons. (Esbrinaré, Luluji, si la tal absència ho és per principi de guardar-los al cor i prou; tan lloable com el principi d'acceptar mostrar els premis perquè el principi de principis és la llibertat).
• El dard (segons està establert) és per paraules trencades, i qui les trenca millor... com les plaques de pissarra col·locades damunt la terra per deixar escapar les herbes i les flors de l'espontaneïtat planera? El Juan Carlos Pinel.
• Quart graó i en qualitat d'estimulant per al seu creixement sent sabedor de les seva potencialitat diversa i plural, de la seva potencialitat de Calidoscopi.
  
• I últim graó per fer créixer l'escala, si no hi fa res. I és que va de la matèria primera de la qual estem fets, de sentiments: Jo mateixa.
  

BLOGS DILEMA (1)

El Josep Maria del blog Així ho penso m'ha atorgat el premi dard, que es veu que busca diana (o poma, o el que sigui) en "valors que cada blocaire mostra cada dia en el seu esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.., que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu que està i roman, innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades”.
Així que qui rellança el dard ha de reconèixer bones trencadisses que deixin anar alguna cosa del que hi ha a dins.
Una diana consta de cercles concèntrics amb diferents puntuacions (ves que descobriré ara), una poma pot ser més o menys grossa (banalitat dos); però independentment de volums, de bones puntuacions o de la meva trencadissa qualitat, Narcís, és a dir una íntima part de mi mateix, està content per rebre el dard. I això -que Narcís estigui content- és bo (malgrat totes les religions i falses moralitats del món).
Un dard també pot esperonar i això també és el cas. Tinc un petit dilema. He premiat o regalat bastant els meus blogs preferits. En visito d'altres que m'han agradat. Però els he visitat poc, la veritat (romancer que és un). Re-premio o em presento i... "té, aquí estic amb un premi, malgrat no em coneguis de blog a blog"?
La cosa és que, mentre resolc el dilema, me n'adono que el dard porta missatge ocult (i força enrotllat, pel que es veu): "fora hora que ampliessis horitzons, no, xaval?"

QUIN TEMPS?

Ens buidem del nostre temps, i l'aboquem a la riuada de les presses. Les coses s'emporten el nostre temps. Tant és així que tot allò que està fet -o es mostra amb- o precisa de lentitud s'ha tornat menyspreable. Tot allò que necessita llargues o oportunes estones per ser atès com cal, és reduït a termes programables. "No tinguis el teu temps, estigues ocupat", els diem, per exemple, als nostres fills (els diem la segona frase sota excuse de "pel teu bé", els amaguem la primera però perceben que el seu temps se'ls està buidant).

¿Què és el negoci d'invertir l'or de les estones i els moments (que s'allarguen perquè essent el meu temps jo l'allargo) en la quincalla de la velocitat? Les presses estan plenes de coses, nosaltres les hi em creat i posat a base de temps i més temps. I despòtiques, les coses, en reclamen més, de temps (de temps buit, mort) fins buidar-nos del temps de les nostres atencions. Coses entre coses, som; se'ns nota en el tracte que ens donem massa sovint: superficial i enverinat, dissecat de temps. És un bon negoci de coses. Però no tenim pas tot el temps del món.

FREEMEME