QUAN COMÚ POT VOLER DIR SINGULAR (14)

Comprensió. Litoral i mar. Consciència de límit i contingut. On pot acabar la Creativitat pròpiament dita? Allí on comença, en la imaginació. I el Somni? Allí on comença, en la realitat. El diàleg? En la paraula que res diu o que diu el no res de les nostres misèries per banyar-nos-hi, gaudint-ne (posem per cas algun programa televisiu que viola la intimitat per treure'n el miserable benefici de la moneda que cursi).

Imaginar per imaginar i solament imaginar, és el no res de la creativitat; deliri (no el deliri aquest de luxe que llueixen certs artistes; no, aquest no, em refereixo al deliri de la confusió desesperada i desesperant). O imaginar per a efectuar realitzacions destructives; també això és el no res de la creativitat; crueltat.

El limit del somni és la realitat. I que em sembla a mi que és la realitat? Allò que es manifesta absolutament indiferent a mi. I qui diu a mi, a qualsevol altre. Allò del tot impersonal, és el nucli indubtable de la realitat. Vius tranquil en un poble costaner. Un terratrèmol al bell mig de la mar genera un tsunami. L'espantosa ona s'apropa immensa i veloç. Estàs despert. Ni de reaccionar tens temps, però. Ni una sola molècula d'aigua ha desviat el seu curs per  evitar-te. Tota la massa d'aigua tampoc ha pogut aturar-se davant teu. Se t'emporta, a tu i a les més sòlides construccions en què habitaves o sobre les que et desplaçaves d'un lloc a altre trist o jovial. Desolació, és el nucli indubtable de la realitat. I desolació és allò que sentim com a impersonal. I si allò impersonal prové precisament de la figura palpable i humana d'una persona; llavors la desolació no és la que deix el pas d'un tsunami, és la del pes del desengany i el de la duresa del que ens pot endurir, i que ens enfonsa tal com si tinguéssim lligades als peus les cadenes més gràvides imaginables. O potser no tant cadenes, sinó el lent pòsit de la desesperació o de la tristor; a vegades poc advertides, una i altra, o no identificades com a tal. Una desesperació difusa i "despistable". Una tristor tractada tòpicament amb pessigolles o altres divertiments.

I el límit del diàleg (aquesta mena de possibilitat cercadora del nou escampant boires que entre dos o més tenim)? La paraula fragmentada, el discurs trencat, foradat, el dir nores, aquesta mena de violència de gènere; entenent per gènere l'humà sencer, el gènere humà sense seccionar, sense partir (buscar exemples de tota mena que il·lustri això esmentat en els mitjans de comunicació, n'hi ha en abundància).

QUAN COMÚ POT VOLER DIR SINGULAR (13)

Comprensió, és el terme que forma el llit de l'oceà que aplega mars. N'és el llit i també el litoral que delimita l'oceà diferenciat, nominalment, en els mars solcats en posts anteriors.

Però, que és comprensió? Paraules que em venen al cap, al costat del vocable comprensió, són: interpretació, coneixença personal darrera de les manifestacions aparents pròpies i alienes, inicial visió de conjunt que s'amplia una i altra vegada, encaix relatiu del detall en aquesta visió global; a més visió més detalls i a més detalls més visió; coneixença no especialitzada, sinó que relativa a l'experiència de viure...

De manera aforística, però,  comprensió en la seva màxima expressió (a mi em sembla que) és l'aplec, possible i sentit com a satisfactori, del més dispar entre nosaltres. Sense exclusió d'altres aplecs suscitats per sintonies o similituds. Comprensió té molt més a veure amb inclusió que no pas amb  exclusió.

 

QUAN COMÚ POT VOLER DIR SINGULAR (12)

El terme que em sembla que encercla, lliure, aquells mars que estan fora de tota jurisdicció, va tenir un moment d'enorme dignitat.

Recordem primer, altra cop, els mars solcats al llarg d'onze jornades. El mar per on podem traginar el que es cou, i també el que ens cou, a dins vers fora, i el que ens sorprèn de fora per a portar-lo a dins; mar d'Expressió. El mar d'imatges amb què somiem per a dir-nos més a les clares malgrat totes les disfresses i camuflatges; mar de Somnis. El mar dialògic on es detecte el nou, el nou naixent que em contradiu, que em contradiu allò que semblava tan inqüestionable i que diu més a les clares una nova perspectiva, una renovada posició, amb tot el que això pot arribar a representar en ordre a una vida millor viscuda, mar de Diàleg.

Hem solcat aquests mars, en els posts anteriors, tal com ho fa una petita embarcació, fràgil, impulsada pel vent.  Impulsada però orientada i guiada pels caps del Pensament. També n'he dit a aquests Mars utopies perquè estan fora de lloc. Estan dins, germinals o desenvolupades, però estan fora del afora imperant amb esculls que se'ns imposen.

El terme que em sembla que forma el litoral visible i el fons comú de tots aquests mars va tenir una gran dignitat i, al meu parer encara la té. Però també ha patit una versió degenerada, empobrida; una versió de consolació. Una versió mancada d'allò que precisament més el caracteritza: mancada d'enteniment (enteniment de seny i enteniment de coneixença). Mancada d'això i carregada d'una mena de voluntarisme ben intencionat, però solament ben intencionat, sense la seva característica més definitòria. I a mi em sembla que per culpa d'aquesta versió anodina és que ha caigut en desús o en el ridícul o en la indiferència o que ha quedat obsoleta.

Comprensió de l'humà. Comprendre, és el llit d'aquells mars superficialment solcats. Comprensió humana. El terme comprensió volia per a si la dignitat de Ciència. D'una Ciència Nova, interpretativa de l'home, de tal manera que és va contraposar al terme Explicació. Explicació per a les ciències de la naturalesa i Comprensió per a la ciències de l'home. Una ciència del concret humà, d'allò que l'home fa i va sent o deix de ser. L'home pot comprendre allò que fa o allò que manifesta i es pot explicar el món que de fet li és tòpic. L'home es pot comprendre utòpicament -en el sentit que he empleat aquesta noció-; i pot explicar tòpicament. 

Pot explicar-se com a cosa entre coses i pot comprendre's, abastar-se més com el que és, com a humà. Com a humà que, com a mínim, és distint d'una mera partícula i dels seus mecanismes i las seves reaccions o de les seves disposicions.